simcity-personatges-obres

premiPremis Crítica Barcelona. Revelació temporada 2006/07
Premi de la crítica Serra D’or al millor text teatral 2007. 
Nominació millor espectacle revelació als premis Max 2007.

CARTELL-BOTIGUES-SIMCITY-1Ells són joves, s’han format i han invertit un temps considerable dins aquesta monumental empresa però, tal com està l’actual estructura, sembla impossible que puguin millorar de càrrec. Ells s’hi han esforçat per aconseguir-ho i ara no estan disposats a quedar-se passius. Ells no volen arribar a ser els amos de l’empresa, no volen ser els més importants ni els més ben pagats. Ells només volen una feina estable, tranquil·la i amb prou temps lliure per fer les vacances a Buenos Aires.

Inspirada en el videojoc Simcity 2000, de Maxis. (1993)
Secuela del ja molt aconseguit joc d’estratègia, Simcity. Aquest cop amb gràfics molt més depurats, aquest joc va ser pioner en els anomenats «system simulators» que simula el sistema d’una ciutat, on el jugador ha de fer tot el possible perquè aquell món que té davant i que ha estat generat des del no res, prosperi. Efectivament, jugar al Simcity et concedia la sensació d’estar actuant com un déu. Era interessant veure com el programa generava desastres naturals o reaccions inesperades de la població que posaven contra les cordes el jugador.



SALA BECKETT- Del 30 de gener al 18 de febrer de 2007
REESTRENA – CLUB CAPITOL SALA 1 23 de maig de 2008.

Sucar la magdalena futurista

La inauguració del cicle Tot un any! de teatre català contemporani ha tingut una primera nit màgica a la Beckett. Jordi Casanovas ha posat el llistó ben alt amb City/Simcity, culminació de la seva Trilogia dels videojocs, que va encetar ara farà un any (i només l’AVUI en va donar notícia) amb Wolfenstein i va continuar al maig amb Tetris, totes dues presentades a Area Tangent. Tres peces temàticament independents que comparteixen, però, alguns trets definitoris de l’original dramatúrgia d’aquest jove autor i director vilafranquí. A saber: la qualitat escènica dels seus àgils i esmolats diàlegs, que fan lliscar l’acció de forma trepidant. O la naturalesa dels personatges profundament inquietants que trenen situacions amarades d’una enrarida atmosfera que empenyen l’espectador al límit de la butaca i sacsegen les seves expectatives per precipitar-les de l’exultant calidesa a un abisme gèlid.

Hi ha un continuat contrast d’emocions i reaccions que fan pertorbadors els protagonistes i violents els vincles que els uneixen. La història s’explica des de la noia que interpreta una vívida Roser Blanch i que té la dubtosa capacitat de preveure el futur, una mena de memòria anticipatòria que li permet, en ensumar la magdalena proustiana, no pas evocar un passat viscut, sinó predir la vivència d’un esdevenidor imminent.

L’obra rebobina diverses vegades els fets en un intent d’evitar l’ineluctable fat i uns desenllaços sistemàticament tràgics. L’espectacle adopta una estètica cinematogràfica amb reiterades foses en negre, ritme endimoniat i estructura de thriller vertiginós, i aconsegueix de posar sobre les taules qüestions candents entre el jovent, com l’enfollida competitivitat laboral que encimbella la mediocritat servil i castiga el talent. Sorprèn la interpretació natural i directa, un treball fet d’il•lusionada complicitat, potent i veraç. ¿Es pot demanar més?

Francesc Massip
Avui
01/02/200

Hipnótico y feliz parpadeo

Lleno en la Beckett al reclamo de City/ Simcity,la obra que inaugura la operación “2007, tot un any de teatre català contemporani”, que organiza la sala de Alegre de Dalt. City/ Simcity es la última entrega de una trilogía de Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) basada en los videojuegos y que, igual que esos pasatiempos adictivos, tiene efectos electrizantes. El autor, un bromista de mucho cuidado, se propuso demostrar que el teatro puede emitir parecidos parpadeos hipnóticos que la pantalla manipulada desde una consola electrónica, y, ciertamente, lo ha conseguido.
Desde la tercera escena, City/ Simcity agarra al espectador por el cuello y no lo suelta hasta el final. Hasta que se anuncia la aniquilación de esa ciudad que el jugador puede construir, inventar, organizar, rectificar, reinventar, reconstruir, ornamentar… sorteando peligros y asechanzas varias, centrales y/ o colaterales. Y digo que el agarrón se produce desde la escena tercera por cuanto es en este punto cuando el espectador percibe la importancia que para el relato y su naturaleza ha de tener el fundido.

El fundido, ese apagón intermitente, es como la pulsación del mando que hace de cada quisque un todopoderoso interactivo, sólo que aquí, claro está, es Jordi Casanovas, autor y director a la vez, quien tiene la sartén por el mango y quien conduce la atención del espectador por donde le apetece. Dos mujeres y dos hombres, empleados de una agresiva multinacional, viven un singular conflicto, encerrados en unas altas dependencias de la sede central de la entidad. Tres de ellos, conscientes de la perfecta inanidad profesional a que han sido condenados, tratan de obtener del cuarto, un pobre diablo vendido a los mandamases, la clave para desentrañar informáticamente el secreto de la próxima temible jugarreta de la empresa.

Amenazas, regateos, violencia verbal, violencia física, violencia sexual, crisis nerviosas que de pronto desbaratan una situación… Cada escena atornilla un poco más la intriga, de manera que el espectador se siente pronto sumergido en una suerte de thriller empresarial de muy bien tensado nervio narrativo. Pero ante el enigma no caben en este caso las cábalas de rigor. Inclemente, Casanovas no permitirá especulación de ninguna clase. Y con un efectivo ritmo percutante jugará con el imponderable, con el imprevisible, con la repetición de aquella escena que regresa, una y otra vez, como en una pesadilla, recordándonos que City/ Simcity es tan maleable como un videojuego.

City/ Simcity es una muy estimable comedia en la que se abordan cuestiones tan serias como el difícil acomodo de la juventud a la gran ciudad. O las reglas inhumanas que privan en empresas mastodónticas, donde la existencia de escalafones inútiles sólo se justifica para que puedan medrar mandos intermedios, lameculos de los jefes. O, en fin, las desbordadas apetencias sexuales que pueden darse en un medio laboral, donde son frecuentes los juicios humillantes para la mujer… Es una buena comedia por lo que se dice y también por cómo se dice. El padre de la criatura- de quien se hablará mucho y bien, ya lo verán- hace de su rompecabezas textual un excelente espectáculo.
Casanovas – también escenógrafo- ha conseguido crear un joven equipo interpretativo compacto, nuevo para mí, y que sorprende por su seguridad y buen estilo. Vayan a verlo. Sólo están en la Beckett hasta el próximo día 18. JOAN-ANTON BENACH

La Vanguardia
03/02/2007

Absorbent forat negre a la cafeteria

En una cafeteria, que ben bé podria ser la de Camera Café de Tele 5 si no fos perquè els de la petita pantalla són uns inútils integrals, Jordi Casanovas situa el seu forat negre teatral. Fidel alumne d’autors argentins com ara Javier Daulte i Rafael Spregelburd, aconsegueix conrear l’equívoc a dalt d’escena. És una peça molt reduïda però en la qual gira el mitjó del dret i del revés fins a fer dubtar l’espectador si porta les sabates a l’esquerra o a la dreta. Casanovas, amb menys de 30 anys sobre les espatlles, és membre del col·lectiu ÀreaTangent, una entitat nascuda fa un parell d’anys que ja comença a donar els seus primers fruits professionals.

En el fons la trama respon a un videojoc alienant i sobretot una lectura pessimista, autodestructiva, de la societat conservadora, que no arrisca per millorar perquè ja gaudeix dels luxes i no té recança a mantenir súbdits inútils (com són els de Camera café, ara sí) per veure’s poderosos. També hi ha una visió tremendista del destí, impossible de transformar. Un naturalisme que esclavitza l’home i que contrasta amb la teòrica llibertat que atorguen els drets humans.

Jordi Bordes
El Punt 13/02/2007

City/Simcity. Autor, director i escenograf Jordi Casan ovas. Interprets: Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers, Sergio Matamala. Sala Beckett, del 30 de gener al I 8 de febrer de 2007. Potser les generacions més recents han canviat una mica la dramatúrgia o tal vegada només som davant un cas a¡,lIat, pero en aquesta primera estrena de Jordi Casanovas (Vilafranca, 1978), primera només pel que fa a la programació normal, hem notat que tot i que continuem parlant de soledat, frustració, angoixa i incomunicació, som molt lIuny d’allo que en algun moment varem anomenar el «que, com» de les noves dramatúrgies. City/Simcity sembla més influenciada per Mamet i alguna dramatúrgia argentina que per les darreres generacions teatral s catalanes. La frustració ja no es materialitza en lIargs silencis i frases acabad es en punts suspensius, sinó que pren I’estil de la Iluita ferotge per I’exit professional, una lIuita violenta i sense pietat en que la trakió s’acompanya de la manca de solidaritat humana i I’amor és una eina per aconseguir el triomf, és a dir, els diners, el prestigi professional mesurat economicament. Aquí la incomunicació és la de les armes contemporanies, la deis telefons mobils i els ordinadors. La soledat i la incomunicació continua essent I’eix que vertebra els personatges. El món exterior els espanta fins al deliri. City/Simcity parla de quatre companys de feina que intenten un ascens immediat i que utilitzen amb violencia el sexe, I’amor i I’amistat com a monedes de canvi per anar cap a un exit que mai no aconseguiran. Pero I’obra es vesteix d’una dramatúrgia que utilitza la simbologia deis videojocs, que clou les seqüencies amb explosions de trets, atacs d’epilepsia, cossos que es tiren balcó avall … És el joc del Simcity, un system simulotor que simula el sistema d’una ciutat on el jugador ha de fer tot el possible perque el món que té al davant, j que ha estat generat del no-res, prosperi. Pero ni els personatges ni el món aconsegueixen el triomf Tot acaba en un incendio L’espectacle, de setanta minuts, té un ritme i un interes trepidants durant els primers cinquanta minuts. Després I’autor i director vol jugar a una modernitat dramatúrgica que s’enreda en el joc deis temps, de les repeticions, de tornar a de nou, de buscar un final que no acaba de trobar, de jugar de manera aleatoria amb les escenes, d’acostar-se al joc virtual en el qual s’inspira. No podia ser rodó, no ho és, pero és un espectacle estimulant, molt ben interpretat per quatre actors i actrius que també mostren una fisicitat i una energia magnífiques.

Maria-Josep Ragué-Arias