patria-personatges-obres

premiPremi Ciutat de Barcelona 2012
Nominació als premis Butaca al millor text 2012

pàtria prova cartell jordi 1En Miquel és el primer candidat clarament independentista amb possibilitats reals d’aconseguir majoria a les pròximes eleccions a la presidència de Catalunya. El partit que es troba actualment al govern vol eliminar aquest inesperat i inoportú rival plantejant una jugada sorpresa i els detractors més ultres de la resta de l’estat el volen veure, literalment, mort. Tres dies abans de la jornada electoral, ell ha desaparegut. La seva assessora de campanya no sap on és. El seu fill no ho vol saber. La seva dona desitjaria no saber-ho. La policia investiga. La població està tensa. Si no aconsegueixen trobar-lo aviat, el país sencer pot esclatar.

“Fa mesos, potser anys, que vivim un autèntic malson social, econòmic i polític. És per això que no és descabellat pensar que potser sorgirà aviat un individu capaç de moure les masses emprenyades, indignades i cabrejades. La gent, a les cafeteries i als bars, diuen noms mentre prenen el cafè. Terribas. Guardiola. Barberà. Calçada. Qui sap si un d’ells o algú, a qui encara no coneixem, tindrà prou carisma per engrescar tot un poble. Potser tots ens sentirem representats amb les seves paraules. Potser creurem que aquesta vegada sí. Potser tindrem la sensació que ens hi podríem jugar la vida per ell perquè ell se la jugaria per nosaltres. Potser estarem orgullosos de ser diferents a la resta del món. Potser ens sentirem dir que les coses estan canviant. Potser ens omplirem d’il·lusió. Però no crec que sapiguem mai del cert quins són els pensaments que passen pel cap d’aquest home. En què haurem de creure llavors, en una persona o en una idea? A partir d’ara, nosaltres també serem responsables del rumb que prengui el nostre país.” JORDI CASANOVAS


Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Fitxa artística

Dramatúrgia i direcció – Jordi Casanovas Intèrprets – Àlex Casanovas, Lluïsa Castells, Marcel Borràs, Francesc Orella, Fermí Reixach i Rosa Vila, David Marcé (Poliorama) Ajudant de direcció – Blanca Bardagil Escenografia – Jordi Soler Vestuari – Albert Pascual So – Damien Bazin Il•luminació – David Bofarull Caracterització – Lucho Soriano Realització de vídeo – Joan Rodón i Emilio Valenzuela (colectivo Makramé) Regidoria – María de Frutos Cap tècnic – Mateu Vallhonesta Sastressa – Roser Puigdevall Ajudant de producció – Lorena López Producció executiva – Lola Davó Direcció de producció – Josep Domènech Construcció escenografia – Castells i Planas Confecció vestuari – Goretti Sastreria Teatral i Señor Fotografia – David Ruano Agraïments – Kim Rizvi, Domènec Reixach, Ramon Simó, Àlex Rigola, Narcís Puig, Josep-Lluís Carod-Rovira i Toni Aira Producció – EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i Teatre Lliure


‘Pàtria’: Teatre i prou

Joan de Sagarra / La Vanguardia

Divendres de la setmana passada, 12 d’octubre, es va estrenar a Salt, dins del festival Temporada Alta, Pàtria, una peça teatral de la qual és autor el jove dramaturg Jordi Casanovas. El meu vell amic i col·lega JoanAnton Benach, que va assistir a la funció, obria la seva crítica amb aquestes paraules: “Un final rotund, inflamat de patriotisme, va posar dempeus els espectadors d’El Canal (Salt), convidats a metabolitzar vertiginosament la ficció, convertida en el plausible futur polític plantejat des de la històrica manifestació de la Diada. L’ovació va ser llarga i intensa” (La Vanguardia, 15 d’octubre). Dijous, la peça del jove Casanovas es va presentar al Lliure de Gràcia -on té previst representar-se fins al proper 11 de novembre- i l’acollida no va tenir res a envejar a la del dia de la seva estrena a Salt. L’ovació va ser també llarga i intensa.

Què diantre té aquesta obra per despertar una acollida tan unànime i entusiasta? A simple vista, tot sembla indicar que es tracta d’una obra descaradament oportunista, fabricada a corre-cuita per satisfer les ànsies d’independència d’un sector de la població catalana. Però no és així. Jordi Casanovas, entrevistat divendres per Jordi Basté a RAC1, ens va confessar que la primera versió de l’obra es va escriure fa cinc anys. La versió definitiva data de fa un any, i després de la històrica manifestació de la Diada, l’autor va dir que hi havia afegit tan sols alguna coseta. Obra premonitòria? Doncs això sembla, traientse de la màniga el primer candidat clarament independentista amb possibilitats d’arribar a presidir el Govern, endinsant-se en aquest “terreny desconegut” (Artur Mas) que ha de portar aquest país a la independència, Jordi Casanovas sembla anticipar-se sobre l’escenari a la més rabiosa actualitat. Però, entre aquesta rabiosa actualitat i l’obra del jove dramaturg hi ha una diferència notable: al teatre, tot és mentida.

Començant pel candidat independentista que a l’obra en qüestió no és cap polític, sinó un comunicador televisiu, un periodista visceral, un periodista indignat, com diu Benach en la sevac rítica. Hi ha una escena, en el pròleg de l’obra, que a l’amic Benach li sembla “tan intensa dramàticament com conceptualment inquietant”, opinió que comparteixo plenament. És el moment en què Miquel Reventós -així es diu el periodista, interpretat per un esplèndid Francesc Orella- interromp un debat polític que ell mateix condueix per insultar i reprovar tots els convidats del programa. “El que més inquieta, escriu Benach, no és l’speech de Francesc Orella (…), sinó l’aplaudiment que provoca en el públic aquest furor escatològic, un eco del possible desprestigi en el qual s’estaria enfonsant la classe política catalana”. Perquè l’obra de Casanovas és duríssima amb la classe política catalana, però també, atenció, amb els mitjans de comunicació o, si es vol, amb un cert tarannà comunicatiu. Total, que després de veure el numeret de l’indignat periodista, ens adonem que ens trobem davant d’un paio amb caràcter i, si més no, una mica perillós.

I després apareix una nordamericana bregada en saraus polítics, que es vanta d’haver fet guanyar les eleccions a un imbècil (al seu país) i que acabarà convencent el nostre indignat periodista perquè es presenti com a candidat. Però abans que això passi, l’autor es treu de la màniga tota una trama familiar, amb la mort de la mare del periodista i la resurrecció d’un pare que aparentment havia mort com un heroi i que en realitat vivia als Estats Units fent ni més ni menys que de negre del pintor Rothko; una història familiar un pèl desassenyada i més aviat rebuscadeta. Total, que la història d’aquell pare heroic és destapada malèvolament per un contrincant polític en plena campanya, i quan falten només dos dies per a les eleccions, el candidat independentista desapareix del mapa.

Tornarà o no tornarà?, es pregunta l’espectador. I, esclar, torna. Però qui torna? Aquell tipus que abominava la classe política, aquell campió de la veritat? La lliçó de l’obra té, segons la meva opinió, un punt amarg. Tot sembla indicar que l’indignat periodista ha caigut en la seva pròpia trampa, que ha estat devorat pel seu propi discurs, pel seu propi personatge i no simplement, com puguin pensar alguns, pels esdeveniments… Qui és, en realitat, Miquel Reventós: un paio turmentat per un drama familiar, un pobre home abandonat per la seva dona, decebuda; un “salvador de la pàtria”? La resta de coses, la independència, les eleccions, els polítics, els mitjans de comunicació… tot és teatre, pur teatre.

L’ovació, llarga i intensa, és justa i merescuda. L’obra és molt hàbil, està molt ben construïda i la interpretació és excel·lent. Tots són superbs: Orella, Àlex Casanovas, Fermí Reixac, Lluïsa Castell, Rosa Vila i Marcel Borràs, tots.

P.S. Us deia a l’inici d’aquestes línies que el camí cap a la independència transcorre, com deia Artur Mas, per un “terreny desconegut”. Alguns, que en són d’afortunats!, presumeixen de conèixer el final, com el col·lega Francesc de Carreras. El simpàtic catedràtic és dels que creuen que una Catalunya independent acabaria sent “una mica com Sicília, un lloc en el qual hi ha vendetta, corrupció i gangsterisme”. Pobra Sicília! Fa anys, amic meu, que la màfia, i no només la siciliana, s’acarnissa amb altres paratges més substanciosos. Et recomano la lectura de , de Mario Porta Mafia a Milano nova, Giampiero Rossi i Franco Stefanoni (Melampo Editore, Milà, 2011). Més que en Sicília, jo m’hagués fixat en Còrsega. Dimarts d’aquesta setmana van assassinar-hi -sis trets al cap- un il·lustre advocat cors, Antoine Sallacaro, que va ser defensor d’Yvan Colonna, el presumpte assassí del prefecte Claude Erignac. És la primer cop que assassinen un advocat a Còrsega. Els advocats, els metges, els capellans i els mestres eren, fins avui, personatges intocables a l’illa. El que s’ha de veure. I, a sobre, l’il·lustre advocat era… independentista!c

L’obra ‘Pàtria’ és duríssima amb la classe política, però també amb els mitjans de comunicació La peça, de Jordi Casanovas, va rebre una ovació llarga i merescuda, perquè està molt ben construïda.

Verdades engañosas, mentiras verdaderas

Marcos Ordóñez (El Pais) 10/11/2012

 Todos, comenzando por un Orella descomunal, hacen un trabajo formidable. 

No hace falta comulgar con el independentismo para apreciar la brillantez textual y de puesta en escena de Pàtria, la nueva función de Jordi Casanovas, que ha desbordado el Lliure de Gràcia y va más allá de la mera proclama “de urgencia“, al estilo del teatro de la República, para abordar asuntos más complejos e inesperados, como el rastreo de la siempre esquiva frontera entre verdad y mentira, centrada en la doble crónica de la construcción de un líder y de un relato mítico y fundacional.

En la más pura estela de Will McAvoy (The Newsroom), Miquel Raventós, un apacible presentador de la televisión catalana, estalla en un debate electoral, pone a caldo a los políticos participantes (el PP no está presente, cosa curiosa) y lanza una arenga secesionista incendiada e incendiaria. Seis meses después, a punto de convertirse en el primer presidente de una Cataluña independiente, desaparece sin dejar rastro.

Así, a toda mecha, comienza Pàtria, cuyos entreveros argumentales, so pena de destripamiento, tienen difícil resumen. Elementos del puzle: digamos que hay un héroe indeciso, empujado a la acción por una madre muerta y coriolanesca, cuyo mandato póstumo (“Sé el hombre que no pudo ser tu padre”) tiene, según quien lo escuche, varios significados posibles. Hay también una madre suplente (una consultora política americana un tanto improbable), dispuesta a convertirle en líder. Y un padre legendario que atentó contra Franco, desaparecido en combate. Y una esposa que teme y duda, y un hijo obsesivo que pinta una y otra vez un cuadro misterioso, mcguffin de la trama y clave de la leyenda.

La impronta inicial de Sorkin cede paso a la de Lepage, y al Benet i Jornet deSalamandra, y, si mucho me apuran, al Carles Soldevila de Bola de neu. Con la alegría del gran narrador, Casanovas nos hace saltar a la España de posguerra, y al Nueva York de los años sesenta, donde el mismísimo Mark Rothko descubre a un falsificador verdadero, que no es lo mismo que un verdadero falsificador.

Historias entrelazadas, escenas simultáneas, flashbacks centelleantes (e incluso oníricos), todo armado con un cierto artificio redimido por una teatralidad desbordante y un ritmo indesmayable: dos horas y media que no lo parecen. Apenas hay utilería: cuatro mesas, algunas sillas. A excepción de Francesc Orella, que encarna a Raventós, sus compañeros de reparto (Àlex Casanovas, Lluïsa Castell, Fermí Reixach, Marcel Borràs, Rosa Vila) se multiplican en una veintena de personajes: todos, comenzando por un Orella descomunal, hacen un trabajo formidable, pero me gustaría destacar el poderoso retorno de Fermí Reixach y el subidón de Marcel Borràs, cada vez mejor actor, que en el rol del hijo construye un perfil aspergeriano de orfebrería.

En el tercio final convergen, como está mandado, todas las tramas, y en un diálogo entre el héroe indeciso y un personaje cuya identidad no revelaremos aquí se confrontan conceptos suculentos: uno postula la patria como una mezcla de territorio y sentimentalidad; el otro, artista, no cree en otra patria que en la del arte mismo. También me gusta mucho la visión que ofrece de la supervivencia en la posguerra, sorprendentemente madura y serena para un autor joven. Y se anuda, al fin, la inquietante noción de mentira al servicio de una verdad “superior”, muy en la línea del borgiano Tema del traidor y del héroe. El colofón de Pàtria no complacerá a ninguno de los dos bandos en conflicto: en esa brechtiana ambigüedad radica su valentía y su fuerza dialéctica. O, mejor dicho, dramática.