Vilafranca. 2015

DRAMA-VILAFRANCA-PERSONATGES

Vilafranca_un_dinar_de_Festa_Major_gran

Text publicat per ANDANA.

VILAFRANCA 30 d’agost de 1999. Diada de Sant Fèlix. La Cristina ha convidat tota la família a dinar. Els pares i la germana viuen a Moja. El germà, a Vilanova. Es retroben tots, com han fet sempre per Festa Major de Vilafranca, amb les parelles i els fills. Però la malaltia del patriarca s’està agreujant i aviat s’hauran de prendre decisions. És possible que aquest sigui el seu últim dinar plegats de Festa Major. És possible que prendre decisions comporti acceptar grans renúncies. És possible que alguns dels secrets i pensaments que mai no s’han dit surtin avui entre el primer i el segon plat. Avui tot s’acaba i, potser, avui tot comença. A Vilafranca.



Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Geix-sestrena-vilafranca-un-dinar-de-festa-major-de-jordi-casanovas-54263IRA – TEMPORADA

19 – 22 FEBRER 2015. Auditori Vilafranca del Penedès.

28 FEBRER – 1 MARÇ 2015. L’Atlàntida de Vic.

7 – 8 MARÇ 2015.  Teatre Auditori de Granollers.

13 – 14 MARÇ 2015. Teatre Auditori de Sant Cugat.

20 – 22 MARÇ 2015. Atrium de Viladecans.

27 – 29 MARÇ 2015. Teatre Kursaal de Manresa. 31 MARÇ. Teatre Fortuny de Reus.

3 OCTUBRE 2015. Teatre Monumental de Mataró.

11 OCTUBRE 2015. Manacor.

18 OCTUBRE 2015. Teatre Principal de Terrassa. 

5 – 19 NOVEMBRE 2015. Temporada al Teatre Lliure. Barcelona.

5 DESEMBRE 2015. Teatre Municipal de Girona. Temporada Alta.

11 DESEMBRE 2015. Teatre Tarragona.

19 DESEMBRE 2015. Teatre de Premià.


_MG_8509

Intèrprets: Marta Angelat, Manel Barceló, David Bagés, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, David Vert, Manuel Veiga i Anna Ycobalzeta. Text i Direcció Jordi Casanovas Producció Carles Manrique (Velvet Events) Distribució Elena Blanco (Magnetica Management) Adjunt a la direcció Israel Solà Escenografia Sebastià Brosa Il·luminació David Bofarull So Damien Bazin Vestuari Albert Pascual Disseny imatge Ladyssenyadora Coproductors Teatres Amics Teatre Kursaal de Manresa / Teatre-Auditori de Sant Cugat / Atrium de Viladecans / Atlàntida de Vic / Teatre Auditori de Granollers Ajuntament Vilafranca del Penedès / Capital de la Cultura Catalana 2015

DSC07771


Teresa Bruna – Tots som Vilafranca! La primera obra de la Trilogia sobre l’entitat catalana Vilafranca, un dinar de festa major, de Jordi Casanova s’ha estrenat, finalment, en ordre invers. L’autor vilafranquí ha volgut, amb encert, esperar que es pogués presentar amb tota la dignitat que es mereix: un desplegament d’actors de primera línia, cada un d’ells mostrant els tics d’un personatge que forma part de la nostra identitat. Si al damunt, ets de Vilafranca, la identificació frega el deliri.  Així, el que havia d’obrir la Trilogia per partir d’una ciutat cap a Catalunya, ha esdevingut el tancament, mostrant que Vilafranca i els vilafranquins estan a les nostres cases i que són universals.

Els espectadors érem uns voyeurs situats a dues bandes en un Auditori de Vilafranca totalment transformat. Hem anat a parar al 30 d’agost del 1999, Diada de Sant Fèlix, el gran dia de la Festa Major de Vilafranca. La família de la Cristina (Lluïsa Castell, Manuel Veiga i la nena, Georgina Latre) espera la resta de la família per fer el gran dinar plegats. Van arribant els pares ancians (Manel Barceló i Marta Angelat); el germà de Vilanova i la seva  parella (David Bages i Anna Ycobalzeta); la germana de Moja, el seu marit i la nena (Àurea Màrquez, David Vert i Vicky Luengo). Els personatges se’ns van presentant. Els escoltem com si fossin dels nostres, com si aquella vida fos nostra. Aparentment no passa res però tot ens ressona: algú regala una figureta de ballarina a l’àvia, es discuteix sobre qui fa millor els canelons, les fotos fetes en màquina de rodet, les diapositives… I també les nostres tradicions: la festa, els Castells, el Ball de Gitanes, aquell cava sense etiqueta…

El dinar avança i esclata la tragèdia, aquella que tants cops hem vist: les baralles dels germans per les herències. Tot parteix de la malaltia del pare, que va desapareixent a poc a poc a causa d’una pèrdua de memòria. Alguns germans s’han espavilat  i han pres decisions. Tot es va embolicant i ens preguntem, una vegada més, com pot ser possible que aquelles persones amb les que has jugat, has grimpat pels arbres, potser has cuidat, o cridat… passin a ser una mena d’enemic. Per què els diners passen per damunt de la relació amb els nostres éssers més propers? Tot això es va desgranant davant nostre mentre empatitzem probablement, amb el que sentim més aprop. Cadascú el seu…

Penso que és un dels textos més ben escrits de Casanova. La història ens va entrant lentament, com la cuina de l’àvia, i a poc a poc ens adonem que som de la família. Tot el que parlen ens és familiar: la rivalitat entre ciutats (en aquest cas, entre Vilanova i Vilafranca, que fa que dibuixin el matrimoni de Vilanova com els més pijos;) el malestar del personatge que interpreta l’Àurea Màrquez, que, tot i ser tres germans, és ella només la que viu i cuida els pares, amb un marit que poc l’ajuda perquè li agrada més el cava que la família. I la catalanitat de Vilafranca des d’abans la independència, el president Pujol, abans… i ara!

Sobre la interpretació només puc dir que, de la mateixa manera que Casanova ha esperat poder fer l’espectacle amb prou complicitats (els Sis Teatres Amics) perquè no hi falti detall, els actors també els ha escollit molt bé i els ha dirigit com volia. Cada un representa un caràcter concret i la problemàtica familiar que això comporta i, a la vegada, cada un d’ells ens parla d’una tradició. Un treball d’artesania literària que els intèrprets han entès perfectament i s’hi han avingut a jugar.

Algú l’ha comparat amb Agost. És una bona comparació que demostra que som universals amb les nostres virtuts i misèries. Ja m’agradaria, ja, veure-la dins d’una Masia catalana i envoltada de vinyes! De fet, passa en agost! 


«Vilafranca. Un dinar de festa major», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Lluís Soriano. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Banda sonora: Anna Roig i L’ombre de ton chien. Cap tècnic: David Pascual. Tècnic so: Óscar Villar. Tècnic llums: Bernat Jansà. Ajudant producció: Júlia Simó. Cap de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 novembre 2015.

El dia que estava veient la representació de l’obra ‘Vilafranca. Un dinar de festa major’, la colla castellera dels verds estava descarregant un 3 de 9 amb folre… però a Xangai! No és la primera vegada que els de Vilafranca se’n van a la Xina a vendre els castells catalans i embaladeixen i acoquinen el poble xinès amb les seves torres sense límit, si tenim en compte les peripècies aconseguides de castells com els 4 de 10 amb folre i manilles, i embolica pujant que fa fort.Parlo de castells perquè l’obra ‘Vilafranca’ hi convida. Sobretot perquè hi ha un dels personatges que és casteller, dels de pinya, camisa verda, i que compareix al dinar de festa major familiar una mica tard, amb el braç en cabestrell… després d’haver-li caigut el castell al damunt.Aquest és només un dels trets anecdòtics locals que alimenten el costumisme que hi ha darrere de ‘Vilafranca. Un dinar de festa major’, del dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que tanca així la seva trilogia sobre la identitat catalana després de les obres anteriors: ‘Una història catalana’ (2011) i ‘Pàtria’ (2012).Però els qui recorden aquelles dues altres obres, comprovaran que ‘Vilafranca’ és totalment diferent i que beu de les fonts familiars, tradicionals i populars per fer-les transcendir del local cap al global. És a dir, si d’aquí a uns anys —posem un quart de segle— una nova generació teatral catalana vol recuperar ‘Vilafranca’, ho podrà fer sense prejudicis perquè el més essencial que sosté l’obra continuarà sent vigent. I d’altra banda, si l’obra s’exportés, només eliminant alguns dels trets més locals i de difícil comprensió per als foranis, també funcionaria perquè la seva arrel té una pàtina universal.‘Vilafranca’ té una estructura teatral i una dramatúrgia perfectes que, segurament que des de la seva primera estrena a la població natal, ha anat polint encara més. Ara l’obra dura dues hores i la seva posada en escena a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc —central amb espectadors a dues bandes— potencia encara més l’espai escenogràfic de Sebastià Brosa que li permet fer un salt en el temps sense excessius trasbalsos i amb un toc de màgia escènica.Però no n’hi hauria prou amb aquests elements si la interpretació grinyolés. Cosa que no passa i diria que no només per la qualitat actoral de conjunt sinó perquè, potser més que en altres ocasions, tothom s’hi sent implicat, tocat i interpel·lat, de la mateixa manera que passa amb els espectadors.El dramaturg Jordi Casanovas ha gratat en una sèrie de conflictes familiars que són a tocar: l’alzheimer del patriarca, l’aparent deixar fer al pare i l’hereu de la matriarca, la venda de les vinyes, l’herència de la casa pairal, les diferències entre les dues germanes i el germà hereus, la jove i els dos gendres que capgiren el moll de l’os familiar, les dues nétes amb vides juvenils diferents, l’amic exòtic i friqui d’una d’elles… I, esclar, tractant-se d’un dinar de festa major, els canelons (que es cremen) i l’ànec mut i el xampany patrimoni del Penedès.Tot i que el gruix de l’obra té lloc el 30 d’agost del 1999, Diada de Sant Fèlix —moment àlgid del canvi social i convuls a tot el país que encara dura—, la trama fa uns girs en flaixbac que recuperen algunes de les converses entre el pare i la filla gran encara adolescent o porten a una antiga reunió familiar de la qual es deixa constància amb una fotografia amb temporitzador (l’origen del selfie actual de quan les càmeres encara funcionaven amb rodets).‘Vilafranca’ crema i esgarrapa com un bon vi. No se’n lliurarà cap espectador de sentir-ne la cremor dins seu. ‘Vilafranca’ fa espurnejar perquè remou la memòria i pessiga els sentiments més tribals. ‘Vilafranca’ és una obra per paladejar a través de cadascun dels seus personatges. Memorables els gestos silenciosos, les mirades, els moviments matussers de l’avi de la família en mans de l’actor Manel Barceló. I al seu voltant, al voltant de la seva mirada emparada en la innocència i amb la memòria a can Pistraus, hi ha el pas del temps que ha fet feina en el cos de l’àvia (Marta Angelat); els diferents interessos que han marcat per camins diferents els tres germans (David Bagés, Lluïsa Castell i Àurea Màrquez); l’adaptació a mitges de la jove i dona del germà de la família procedent d’una generació de la immigració de mitjan segle passat (Anna Ycobalzeta); trencador el paperot del gendre casteller, mig malalt i afeccionat a la beguda, defensor de l’arrel vilafranquina, de la terra, de les vinyes, dels castells (David Vert); lluny de voler ser protagonista hi ha el gendre de la filla gran (Manuel Veiga); i tres papers joves molt ben definits, el de les dues nétes (Georgina Latre, que fa de narradora en un pròleg i un epíleg, i Vicky Luengo, que juga a fet i amagar) i el de l’amic friqui segle XXI (Marc Rius), tot regat amb la banda sonora d’Anna Roig i l’ombre de ton chien que, per acabar-ho de reblar, també és de la terra del xampany.