Port Arthur. 2016

Un home ha estat detingut. L’acusen d’haver provocat un terrible crim. Ell no recorda res. Dos inspectors de policia li faran preguntes perquè faci memòria. O potser li faran creure tot el que ells li relatin.

Aquesta és una bona oportunitat per tornar a treballar amb material real i convertir-lo en una nova ficció, independent de la informació que no es desprengui del propi text, de la pròpia transcripció, dotant-la de valor dramàtic i dibuixant les històries no explicades dels personatges. Una nova oportunitat per comprovar com la realitat és material per la ficció, com pot generar-nos milers de preguntes i com pot inquietar als espectadors.

Quina ment pot cometre uns actes tan terribles? Quina ment ens borra allò traumàtic de la nostra memòria? Tres homes lluiten per descobrir quina ha estat la realitat i quina és la veritat.

interrogatori edit fast040interrogatori edit fast056t_casanovas_032.JPG

_______________________________________________________________

«Port Arthur». Direcció i dramatúrgia: Jordi Casanovas. Traducció: Sílvia Sanfeliu. Interpretació: Dafnis Balduz, Javier Beltrán i Manel Sans. Locució: Joan Salvat. Composició musical: José Roselló. Vestuari: Irantzu Ortiz i Silvia Iglesias. Disseny d’il·luminació i direcció tècnica: Xavier Xipell i Pati Cortés. Disseny de so / concepció sonora: José Roselló. Ajudanta de direcció: Sílvia Sanfeliu. Producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudanta de producció: Júlia Simó. Distribució: Elena Blanco (Magnetica Management). Una coproducció de Velvet Events i el Festival BCNegra. Amb la col·laboració d’Atrium Viladecans. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Grec 2016. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Del 13 al 24 de juliol.

_______________________________________________________________

Port Arthur

No todo el mundo es capaz de unir los elementos necesarios para construir un buen thriller. Bien es cierto que en el caso de Port Arthur la materia ya venía dada, pero simplemente por el trabajo de condensar una declaración de ocho horas en una y no caer en las repeticiones que este tipo de estructuras dramáticas llevan consigo, ya se puede alabar el inmenso dominio, que una vez más vuelve a demostrar Jordi Casanovas.

Escenografía a dos bandas, el público se sitúa dentro de la sala de interrogatorios, como ya sucedía en el caso de Ruz Bárcenas. Pero aquí el ambiente es diferente, y la historia no por desconocida y lejana se nos hace menos presente. En escena dos policías y un supuestamente asesino psicópata que ha matado al menos a 35 personas y herido a otras tantas.

Port Arthur no es un thriller con un ritmo vertiginoso de principio a fin, la tensión va in crescendo según pasan los minutos. La sensaciones que el rastro de declaraciones van produciendo en el espectador, son diversas. Desde una fuerte empatía inicial, la culpa a los crecientes errores policiales, mas aún tratándose de un caso sacado del Wilileaks, pasa a ser una bofetada tal, que al abrir los ojos piensas que no sabes cómo ha sido posible sentir empatía hacía tal engendro.

Los tres actores bordan sus papeles, los dos polícias: Manel Sans, que juega al “poli malo”, con una actitud, ya de entrada, más directa y violenta que su compañero, Javier Beltran, “poli bueno” que inicia el interrogatorio con demasiado afabilidad y en un estado totalmente conciliador con Martín, Dafnis Balduz, el supuesto asesino psicópata. La interpretación de Balduz no sólo convence sino que muestra un abanico de recursos impresionante, que van desde ser la víctima del sistema, una especie de corderito degollado que nunca ha roto un plato, a mostrarnos un perfil más psicótico que con una simple mirada, y sin mediar palabra, te lo dice todo.

Port Arthur es una hora de angustia muy bien justificada, con un ritmo preciso y con una dirección detallista de Jordi Casanovas que te deja cuestionarte de qué lado estás pero dejando claro hasta el final que las cosas no son como parecen. Si hace algunos meses a la salida te obsequiaban con una cerveza, quizás para devolverte el aliento. Aquí, al menos, deberían ofrecerte un chute de whisky, así la bofetada que te devuelve a la realidad sería más ligera. Hasta el 24 de julio al CCCB, para disfrutar a veces se tiene que sufrir. ¡Suframos!

Elisa Díez, Butaques i somnis / Recomana, 13 juliol 2016.

_______________________________________________________________

L’espectador i el criminal

El teatre document que el dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ja ha produït alguna altra vegada té fins al 24 de juliol al teatre del CCCB una mostra realment impressionant, en tant que recull un interrogatori policíac sobre un famós crim de finals del segle passat, filtrat i divulgat per Wikileaks. És a dir, l’espectacle titulat Port Arthur i els seus intèrprets trepitgen el terreny segur de la realitat, a partir del qual la dramatúrgia de Casanovas no ha fet més que retallar o recosir el diàleg, sovint violent, entre dos policies i el principal sospitós d’un assassinat col·lectiu, respectant la literalitat de les paraules i frases que van fer servir els tres protagonistes. L’acció va tenir lloc el 1996 a la presó de Risdon, a Tasmània (Austràlia).

La diferència fonamental entre aquest interrogatori i el que el mateix dramaturg va portar a escena entre el jutge Ruz i Bárcenas està en el fet que l’extresorer del PP era i és un personatge mediàtic carregat d’informacions i de prejudicis per part dels espectadors, mentre que a Port Arthur, del jove acusat Martin Bryant, ningú del públic no en sap res. I és aquesta ignorància la que permet a l’espectador instal·lar-se en un joc de conjectures sense ira, de naturalesa semblant a la que revolta els policies quan s’enfronten als atacs d’amnèsia de l’acusat. Els interrogadors, esclar, tenen motius per indignar-se perquè disposen d’unes dades sobre Martin —subministrades per la investigació— que l’espectador desconeix, de manera que la relació “sentimental” entre aquest últim i l’acusat atorga un interès peculiar a la representació.

Cal aplaudir que la dramatúrgia de Casanovas hagi situat en el tram final de l’interrogatori el contingut real de l’acusació i que, quan s’acaba l’espectacle, la veu en off informi de la condemna que va caure a Bryant. Aleshores tenim tots els elements per valorar l’actuació magnífica de Dafnis Balduz en el paper d’acusat, tranquil i segur quan argumenta la seva innocència, extraordinàriament desconcertat quan nega la seva presència en l’indret del delicte. Molt encertat el recurs de la pantalla de vídeo per veure en detall la interpretació dels actors. La de Balduz i la dels esplèndids Javier Beltrán i Manel Sans, el policia bo i el policia dolent.

Joan-Anton Benach, La Vanguardia, 15 juliol 2016

_______________________________________________________________

Cru plagi a la realitat més fosca

Nou capítol de teatre document. Habitualment, es reprodueix una escena històrica (o recrea, depenent del marcatge judicial) coneguda pels espectadors. O que hi pot tenir referències concretes. No és aquest el cas de Port Arthur, novament amb Jordi Casanovas fent servir les tisores en la transcripció (però sense incloure ni remoure l’ordre de l’interrogatori). Els espectadors, en aquesta ocasió, podran veure com es va produir un interrogatori (probablement fregant la il·legalitat) de dos inspectors de policia a un detingut a la presó, a l’espera de judici i sense el seu advocat.

Tot i que el cas va ser molt mediàtic a Austràlia, fa 20 anys, avui a Barcelona poca gent en recordarà gaire res. S’explica un cas similar al que Truman Capote va escriure d’A sang freda, un crim aparentment gratuït, sense cap explicació. i que el criminal afirma que no recorda. Aquest és el quid dramàtic de la peça (que, insistim, va passar en realitat). La transcripció ha pesrmès mostrar quina estranya estratègia tenen els agents perquè el pressumpte criminal caigui en alguna contradicció, el forci a confesar. Però la psicologia complexa del detingut és una caixa de sorpreses per les rèpliques i per la incomprensió de tot el que expliquen. Respon des de la ingenuïtat a una fredor insòlita, quasi provocadora. Dafnis Balduz fa un Martin fosc, enigmàtic, que provoca rebuig a vegades, i altres, és molt empàtic.

La posada en escena juga amb el tòpic d’una càmera que grava l’escena i que va intercanviant les càmeres. Permet així, comprovar la reacció dels protagonistes en una mirada frontal (el públic està disposat als costats d’aquesta sala de visites de la presó). Un capítol de veritat que, l’excés de ficció i la duresa del que es narra ens trasllada a un passatge cinematogràfic. I no, és un cru plagi a una realitat molt fosca.

Jordi Bordes, Recomana, 15 juliol 2016

_______________________________________________________________

El poder de la intriga

La veu del periodista Joan Salvat ens adverteix a l’inici de la funció que el que veurem és una dramatització d’un document que forma part de WikiLeaks. Jordi Casanovas ho ha tornat a fer: utilitzar documentació real per portar-la a escena. Primer, la declaració de Luis Bárcenas davant el jutge Ruz. Ara, la transcripció d’un interrogatori que fan dos policies a un acusat d’un crim que es va cometre a Austràlia el 1996. I no explicarem res més de l’argument.

Aquest és un muntatge de petit format i escenografia ben senzilla i naturalista, la típica taula llarga on a cada banda hi seuen els personatges. Visió de pla general que es reforça amb una pantalla per apreciar els detalls dels rostres dels protagonistes, especialment de l’acusat. Il·luminació freda de fluorescent, vestuari típic. Situació més que tòpica, sí, el policia bo i el policia dolent —que en algun moment s’intercanvien el rol— pregunten, callen, recontrapregunten i tornen a interrogar a un detingut totalment desconcertat i desconcertant perquè no recorda, o afirma que no recorda què va passar.

¿Quantes vegades hem vist aquesta situació a la ficció? ¿A quantes pel·lícules i sèries i novel·les? Ara és teatre, però en realitat som conscients que es tracta d’una transcripció. Ho reforça el pròleg i l’epíleg que ens explica les conseqüències del fet, també amb veu de Salvat.

El que més m’ha fascinat de Port Arthur —un bon espectacle per representar a cada poble i ciutat dels Estats Units més que entre les nostres contrades— és la manera com Casanovas ha dosificat el text i ha gestionat el ritme per aconseguir que la dramatúrgia creixi de manera exponencial i mantingui el misteri durant tota la funció, una hora que deixa sense alè. A més, aconsegueix transmetre l’ambigüitat i la complexitat de la situació gràcies a una direcció ferma, i alhora prou desdibuixada, perquè deixa a mans del públic que decideixi si Martin Bryant, l’acusat, ho recorda tot o ens pren el pèl.

Intriga, patiment i un missatge claríssim, les armes les carrega el diable i com més fàcil sigui adquirir-les pitjor per a la societat. Gènere negre sense fissures que convenç també gràcies a les interpretacions. Pel que fa als policies, Manel Sans en algun moment hauria de baixar el to per no confondre’s amb el televisiu quinqui Fajardo, mentre que a Javier Beltran li manca convicció corporal. Menció a banda per a Dafnis Balduz, un intèrpret que sempre m’havia semblat molt convencional fins a aquest impressionant treball de mirada penetrant que tant glaça el cor, com mostra la innocència més pura sense pronunciar ni un mot.

Teresa Ferré, Recomana, 15 juliol 2016

_______________________________________________________________