Allà lluny hi ha una caseta

Jordi Casanovas us convida a viure una història de terror construïda a partir de les narracions orals més enigmàtiques de les comarques gironines.

Una jove embarassada arriba a una cabana remota al cor de les muntanyes, guiada per dues llevadores conegudes a través de les xarxes socials. Elles li han promès un part natural màgic i segur, aprofitant els poders protectors dels esperits benefactors que habiten a prop del gorg negre. Els preparatius es basen en llegendes i mites antics, evocant els relats misteriosos dels nostres avantpassats i la seva manera ancestral de donar vida.

No obstant això, quan el part comença i la jove trenca aigües, els esdeveniments prenen un gir inesperat i inquietant. Aquesta història ens transporta a un terror visceral, amb reminiscències de les narracions orals de bruixes, dones d’aigua, monstres i animals mitològics que van formar part de la nostra infància i identitat.

Jordi Casanovas, amb un equip íntegrament gironí, ens presenta un conte de terror adult que farà tremolar els espectadors i els farà reviure les pors més profundes i atàviques.

Fitxa tècnica:

•  

• Autoria i direcció: Jordi Casanovas

• Repartiment: Cristina Arenas, Mercè Pons i Meritxell Yanes

• Col·laboració especial: Òscar Muñoz i Lluïsa Castell

  Escenografia: Paula Bosch Il·luminació: Guillem Font Vestuari: Bernat Grau i Moré Música original: Lluis Robirola Confecció de vestuari: Assen Planas Contrucció escenografia: Arts coolers Disseny de pròtesis: Nuxu Perpinyà Efectes especials de vestuari: Studio cal’atena Efectes especials d’utilleria: Props Gadget Cartell i disseny: Guillem Bosch Direcció de producció i distribució: Maria Rueda i Mas Ajudant de producció i direcció: Aina Casadevall Regidoria: Aina Casadevall i Miqui Uriz

  Una producció de Jordi Casanovas Produccions i Temporada Alta 

  Amb el suport d’ICEC, Diputació de Girona i OSIC

  Amb la col·laboració de Càntut, Centre Cívic del Barri Vell, Sala La Planeta, El Canal – Espai de Creació de Salt

Història que atrapa / Sílvia Moreno

El desig d’una vida millor o diferent fa que, a vegades, les persones s’entreguin a l’esperança d’aconseguir aquest objectiu, sense adonar-se de les senyals que alerten d’un possible perill. És en aquest moment que són vulnerables, que són preses per a d’altres persones sense miraments. Però sempre es poden girar les tornes.Una jove embarassada que ha escapat de l’infern de la seva relació està a punt de tenir la seva criatura en una cabana en mig del bosc amb l’ajuda de dues llevadores. La idea és portar al món al nen enmig de la natura, com ho feien les dones antigament. L’únic problema és que no anirà tal i com estava planejat.Jordi Casanovas sorprèn de nou amb un text misteriós i proper a una història de terror. A poc a poc, el relat va absorbint a l’espectadora a qui li va creixent la necessitat de saber cap a on anirà l’escena.En una escenografia increïblement ben elaborada i establerta, un escenari en el qual el públic gairebé forma part de l’escena per la proximitat de l’espai, la interpretació del repartiment augmenta amb escreix. Cristina Arenas, Mercè Pons i Meritxell Yanes s’obliden que hi ha espectadors/es i es transformen absolutament en els seus personatges. Arenas és sens dubte un dels motors imprescindibles d’aquesta producció, la seva força interpretant a la jove embarassada es fa present en cada intervenció, deixant bocabadat al públic. Pons i Yanes acaben d’arrodonir un muntatge potent, que atrapa més i més a mesura que va avançant.Una obra atrevida i diferent, que s’enfonsa en un imaginari col·lectiu com són les històries dels avantpassats, de les dones d’aigua i les forces obscures del món desconegut de valls i boscos, per acabar mostrant també el terror de les persones sense escrúpols que només miren per sí mateixes. Quin és el pitjor dels horrors?

La primera de tres / Carles Armengol

Aquesta obra neix amb la voluntat de ser una peça de gènere. La seva intenció és aconseguir una obra de terror autòctona, basada en llegendes i tradicions ancestrals, però lligant-la amb fets més realistes com la maternitat o la violència masclista. El resultat és un text ben travat i millor escrit –Casanovas mai defrauda- que ens fa passar una bona estona i que anuncia el començament d’una trilogia de terror catalana.Ja quan entrem a la sala ens trobem un decorat que sembla encastat entre el públic. Els espectadors i espectadores estan a tocar de les actrius i de l’espai d’actuació, cosa que fa créixer la implicació i també el suspens. A partir d’aquí la situació fluctua entre drama, misteri i fins i tot comèdia, però sempre amb un pòsit de secrets i malastrugances que ens fan témer el pitjor. Tot plegat ens portarà cap a un final tremendista i potent que potser no és el millor de la peça, però que remata prou bé la jugada. Jo em quedo amb l’escena del part i tots els seus preparatius, que em van semblar d’una valentia escènica molt contundent.No cal dir que la veterana Mercè Pons (aquí en un rol que no li coneixíem) brilla durant tota la peça, però al seu costat Meritxell Yanes i Cristina Arenas broden els seus difícils i divertits personatges i acaben aconseguint un dels repartiments més cohesionats de la temporada. En definitiva, un divertiment al que li desitjo tot el millor... perquè s’ho mereix i perquè torna a demostrar les ganes de jugar de Casanovas. Esperem amb candeletes la segona part de la trilogia!