Una comèdia escrita amb tota l’habilitat d’un autor excel·lent 

No és estrany que, un bon dia, Jordi Galceran es preguntés si era possible fer una comèdia romàntica amb etarres pel mig, i que el resultat d’aquella pregunta acabés transformant-se en aquest divertiment irresistible. I si dic que no és estrany és perquè, ben mirat, a Galceran li ha agradat sempre construir les comèdies partint de situacions argumentals que no convidaven gaire, precisament, a la broma. En aquest sentit, només cal recordar els somnis premonitoris paranoics del protagonista de Dakota. O el joc claustrofòbic de segrestos de Paraules encadenades. O –no cal ni dir-ho– la cruel competitivitat laboral visualitzada a El mètode Grönholm. O –en un to molt més lleuger i banal– la realitat paral·lela en què acaben desembocant les vacances dels protagonistes de Cancun. És cert que, ara per ara, el terrorisme –especialment quan hi poses sigles ben identificables i ben locals– pot continuar semblant un material susceptible de ferir sensibilitats si es tracta de transformar-lo en acudit escènic. Però també és cert que Galceran supera del tot el repte. I, curiosament, rebaixa tant la tensió, en aquest sentit, que al final li acaba sortint una obra notablement menys inquietant que alguns d’aquells divertiments seus amb el puntet d’angoixa interior del qual us parlava abans. Burundanga és, en aquest sentit, una comèdia escrita amb tota l’habilitat d’un autor excel·lent que domina molt bé els recursos del gènere. Però també amb totes les trampes (i cal recordar que fer trampes que et surtin rodones també requereix un bon talent) de qui no vol anar més enllà de la diversió ben calculada i sense ambicions excessives: aquí no es tracta de fer humor situant el terrorisme al mig de la broma, sinó de fer riure (i de fer riure molt, que quedi clar) fent servir com a personatges terroristes circumstancials d’aquells que, en realitat, no matarien ni una mosca. I tot confrontant-los, de passada –i aquesta és una de les millors idees del text, i de les més malicioses–, amb la imatge de com podrien haver acabat sent ells mateixos en el futur si haguessin tingut més mala bava i més llums de les que exhibeixen a l’obra. En qualsevol cas, el que és indubtable és l’eficàcia d’aquest divertiment amb un final una mica moralista. I, per descomptat, la intel·ligència amb què Jordi Casanovas es fa seu aquest text aliè i l’acaba transformant en un espectacle dinàmic amb l’inconfusible segell de l’estil Flyhard; un espectacle portat a ritme de gran comèdia, i interpretat amb brillant exuberància pels actors (i, especialment, les actrius) de Flyhard, i pel seu perillós convidat de luxe, Carles Canut.

 És difícil imaginar-se dos etarres tan ingenus, però el joc teatral funciona a la perfecció. 

Jordi Galceran ha aconseguit una cosa molt difícil al barrejar humor amb terrorisme sense sortir-ne escaldat. Amb un teatre que remet a Mihura, Jardiel Poncela o Alfonso Paso però amb la personalitat pròpia de l’autor d’ El mètode Grönholm, ha construït una comèdia on la presència dels dos últims i poc hàbils supervivents d’un comando etarra no deixa de ser una anècdota al servei d’una estructura que pretén, i ho aconsegueix, fer riure des del principi fins al final amb els més savis recursos del gènere. Burundanga ha aterrat a La Villarroel després de passar amb èxit pel Temporada Alta i la sala Flyhard. L’ascendent dramaturg i director Jordi Casanovas ha comptat amb la complicitat dels actors de la seva companyia i el sòlid reforç de Carles Canut. La comèdia romàntica parteix dels dubtes d’una parella. La Berta (Roser Blanch), que comparteix pis amb la Sílvia (Clara Cols), està embarassada del Manel (Pablo Lammers) i ell no ho sap, però té dubtes sobre la solidesa de la seva relació i no vol tirar endavant l’embaràs si ell no s’hi sent compromès. La seva companya, estudiant de farmàcia, li subministra un preparat, burundanga, que es beurà el Manel barrejat amb cervesa. L’efecte del beuratge farà que ell respongui amb sinceritat a les qüestions que ella li planteja. COMMOCIÓ I DILEMA L’arribada del Gorka (Sergio Matamala) revelarà una cosa per a la qual ni la Berta i molt menys la pija Sílvia estan preparades: tots dos pertanyen a ETA. La commoció per la revelació i el dilema que es planteja entre les noies sobre què fer per evitar ser declarades «còmplices de banda armada» eleven la comicitat de la funció.. La successió de gags, enginys i algunes dosis de sal gruixuda deriven en un divertit disbarat accentuat amb l’aparició d’un empresari segrestat (Canut) i antic militant antifranquista. Aquest ben travat personatge es negarà a pagar el rescat i posarà en ridícul els seus captors, a més de convèncer-los que anunciïn la fi de la banda. És difícil imaginar-se dos etarres tan ingenus, però el joc teatral funciona a la perfecció.

 En poques ocasions es confabulen positivament l’experiència d’un dramaturg de pes, ja veterà, com Jordi Galceran, i la vitalitat, la frescor i la passió per la feina ben acabada d’una companyia jove 

El dramaturg Àngel Guimerà va haver d’estrenar ‘Terra Baixa’, el 1896, a Madrid, al Teatro Español, dos anys abans que arribés al Teatre Romea de Barcelona, passant primer per Tortosa i Gràcia. Coses de la vida. Més de cent setze anys després, a Jordi Galceran li ha passat una situació similar: va estrenar l’obra ‘Burundanga’ a Madrid, al Teatre Maravillas, i la seva entrada a Barcelona es va produir via Flyhard i Festival Temporada Alta. Finalment ha aterrat a La Villarroel on els espectadors fan el ple i, de moment, sense data de caducitat. A Galceran l’avala l’espeterrant èxit internacional d»El mètode Grönholm’, comèdia nascuda d’un T6 del TNC i que només alguns van (vam) veure de seguida que faria un llarg recorregut fora dels corrents institucionals. I a la jove companyia Flyhard, l’avalen una sèrie de propostes anteriors, no només les més recents de la seva minisala de Sants, sinó també, abans, a La Villarroel on acaba de triomfar amb ‘Nit de ràdio 2.0’. La fusió de Galceran i Flyhard ha estat, diria jo, una mena de bàlsam purificador per a ‘Burundanga’, una comèdia de rerefons romàntic amb The End feliç, com a les pel·lícules rosa, amb petó inclòs, que ja no em sabria imaginar sense els intèrprets que l’estan representant, sobretot, sense el protagonisme dels dos personatges femenins, interpretats per Clara Cols i Roser Blanch. Malgrat això, ‘Burundanga’ és una obra intemporal, capaç de resistir diverses generacions, de ser pujada ara a la pilona de l’aplaudiment dels espectadors, però també de ser reposada anys a venir, com passa amb algunes de les millors comèdies clàssiques que s’importen d’autors anglesos o nord-americans bestseller. Si Jordi Galceran (Barcelona, 1964) fos ianqui o anglès, estaria considerat ja com un dels comediògrafs més remarcables d’entresegles. Aquí, però, els reconeixements van més lents i són gasius i el gènere de la comèdia encara és titllat pejorativament de «subgènere comercial» per qui quan no les poden haver diuen que són verdes. Qui més qui menys ja sap a aquestes altures que a ‘Burundanga’ s’introdueix una qüestió tabú com el terrorisme d’ETA. I el que potser no se sap tant és que la ‘burundanga’ en qüestió és el nom popular d’una droga sud-americana, sembla que oriünda de Colòmbia, que administrada amb nocturnitat i mala intenció, fa perdre la voluntat de qui la ingereix fins al punt que, transcorreguts els primers minuts fora del món i després d’una bona dormida, els afectats no recorden res del que han dit o els ha passat. Un estudi recent fet a Colòmbia denuncia que el 70% dels que havien estat conillets d’Índies de la ‘burundanga’ van ser víctimes de robatoris, i un 3% van ser víctimes de violació. Droga criminal, doncs, amb efectes perversos. Jordi Galceran barreja aquests dos tabús: ETA i burundanga per fer una comèdia on ni l’ETA ni la burundaga poden ferir la sensibilitat de ningú, si no és que un sigui sensible a l’excés del riure, cosa que es fa inevitable a manera que avança l’embolic de ‘Burundanga’ portat amb gràcia superba per la direcció de Jordi Casanovas que ha fet que les dues actrius no es repeteixin en tics personals, que podrien pecar de clònics d’elles mateixes, sinó que adoptin una caracterització adequada als personatges de l’obra. En aquest aspecte, s’hi llueix Clara Cols, que arrodoneix el seu discurs amb una coreografia gestual sense precedents. És així com Sílvia (Clara Cols), una farmacèutica amb dots de remenar les cireres de tothom, companya de pis de Berta (Roser Blanch), troba el remei als dubtes existencials de Berta, llicenciada en arquitectura, que descobreix que ha quedat embarassada de Manel (Pablo Lammers) i que no té la certesa que aquest s’hagi de convertir de per vida en pare del seu fill. Però entremig hi ha Gorka (Sergio Matamala), un jove cuiner basc, amic del Manel, que arriba a Barcelona amb la intenció de dur-hi a terme alguna missió. La comèdia es converteix també en una trama de mitja investigació domèstica a través de la qual Sílvia i Berta, aquesta en una interpretació excel·lent en estat permanent de dubte i confusió, descobriran que el parell d’ocellots formen part de la banda terrorista d’ETA. I el muntatge entra en el registre del thriller tou quan el segrest que Manel i Gorka porten a terme d’un empresari sense escrúpols, exrevolucionari català dels temps del franquisme (interpretat per Carles Canut, que s’hi troba com un pare de tots i com un peix a l’aigua), colla fins al límit la murrieria i l’humor de l’obra. I aquí és prudent que el comentarista es mossegui la llengua i deixi la sorpresa in crescendo per a descoberta dels espectadors. Dir ara que ‘Burundanga’ és la comèdia, o almenys, una de les millors comèdies de la temporada estrenades aquí resulta potser massa evident. Però cal repetir-ho una vegada més perquè en poques ocasions es confabulen positivament l’experiència d’un dramaturg de pes, ja veterà, com Jordi Galceran, i la vitalitat, la frescor i la passió per la feina ben acabada d’una companyia jove en auge que està conquerint a gambades la confiança del públic.

 Comèdia amable que es protegeix de principi a fi de les arenes movedisses de la ideologia 

Burundanga és una bona comèdia. Un text de Jordi Galceran escrit per fer riure que exhaureix les entrades a la Sala Flyhard. Dirigeix ??Jordi Casanovas els seus intèrprets habituals. Un avís: no hi aneu tots els que busqueu un entreteniment políticament incorrecte. Que dos dels seus protagonistes siguin membres d’ETA és un ganxo tan inofensiu com divertit, com els benintencionats lladres de Jardiel Poncela. Burundanga és en el fons una comèdia deliciosament conservadora –gairebé apadrinada per l’esperit conciliador d’Alfonso Paso– que utilitza personatges potencialment perillosos però extremadament incompetents per embastar un gag rere l’altre. Tan poc preparats per al crim com el protagonista d’Agafa els diners i corre.

Comèdia amable que es protegeix de principi a fi de les arenes movedisses de la ideologia. Blanca en comparació amb l’humor negre que gasten els terroristes islàmics de Four Lions o els espanta-velles d’El quintet de la mort. Galceran no pretén erosionar l’espantall del terrorisme des de l’humor. Aquest treball ja està cobert amb enginy corrosiu pels primers guionistes de Vaya Semanita i els seus abertzales amb complex d’Èdip. Aquí es tracta de riure sense aturall de dos pobres paios superats per les circumstàncies i una droga (l’Escopolamina o Burundanga) que els indueix a dir la veritat.

L’autèntica càrrega subversiva de Burundanga es troba en la sorpresa de la parella ‘conservadora’. Els veritables subjectes perillosos són una pija que estudia Farmàcia –amfetamínica Clara Cols– i l’empresari segrestat, un burgès de biografia inesperada,a càrrec d’un regi Carles Canut. Ells acabaran per dominar amb autoritat una situació col·lectiva més tendra que surrealista, coprotagonitzada per un alliberat amb el subconscient fràgil –Sergio Matamala lliure del pecat de la caricatura fàcil–, un ‘Manelic’ més enamoradís que políticament sòlid assumit per Pablo Lammers, i la hilarant núvia sobrepassada per les circumstàncies de Roser Blanch, que evoca la pertorbada innocència de Maria Barranco amb nuvi jihadista de Mujeres al borde de un ataque de nervios.

ETA és una innocent excusa perquè el públic rigui dels tòpics de sempre, amb els arguments que funcionen des de fa dècades en la comèdia més ortodoxa. L’interessant és que Casanovas et fa creure que estàs gaudint d’una obra anticonvencional quan demostra que podria dirigir amb sobrada solvència Los ladrones somos gente honrada.

Terroristes que neixen estrellats

Dani Chicano (El Punt Avui)
27/11/2011

Per aquests verals, potser perquè és el darrer referent que tenim, quan en teatre es parla de barrejar terrorisme amb comèdia, el referent més immediat és Product de Mark Ravenhill. Primer, el que va interpretar ell mateix, en el marc de Temporada Alta. Després, el que va bastir Julio Manrique amb David Selvas, Norbert Martínez i Mireia Aixalà / Sandra Monclús, que va esdevenir un èxit. L’humor de Product –que es tornava en ironia i sarcasme gairebé sempre–, en què el terrorisme no era el basc, sinó el d’arrel islamista, era molt més feridor perquè tenia una evident voluntat de crítica social envers la por a la diferència, els fanatismes i fins i tot les grans superproduccions d’acció de Hollywood. És una comèdia esbojarrada, però molt menys elaborada dramàticament que la que ens ocupa. Burundanga és una comèdia que, malgrat l’element terrorista, resulta força més amable. No és convenient desvetllar gaires coses de la peça, si no és que es vol aniquilar la gran part de l’atractiu. No és una gran obra de teatre, ni tampoc ho pretén. Més aviat és una comèdia ben construïda, amb girs argumentals que delaten a les clares l’autoria de Jordi Galceran i una direcció recognoscible de Jordi Casanovas, força atent al ritme, un element indispensable, i amb una visió global que homogeneïtza una peça que compta amb tots els elements per esdevenir un clàssic en el repertori de grups joves amateurs. No perquè sigui senzilla d’interpretar, que no ho és, perquè requereix un treball notable de conjunt, sinó perquè és molt llaminera. Segurament, aquest Burundanga –denominació colombiana d’una droga anomenada escopolamina, que en la peça té un paper crucial malgrat que s’administra en dosis realment letals– esdevindrà un èxit d’aquells que a Barcelona provocarà que alguna productora potent s’hi fixi i la vulgui exhibir en algun dels seus espais, com ha passat amb altres produccions. El treball dels intèrprets, la majoria, tret de Carles Canut, membres de la companyia Flyhard, de Jordi Casanovas, és correcte. Roser Blanch és Berta, una jove que es troba en un atzucac, ja que ha quedat embarassada del xicot, del qual descobreix massa tard que és un terrorista. Clara Cols és la Sílvia, la companya de pis de la Berta, un prototip, una estudiant de farmàcia repel·lent amb un comportament semblant al de James Cagney a la magistral comèdia Un, dos, tres (Billy Wilder, 1961), amb petar de dits autoritari inclòs. Blanch i Cols, acostumades a treballar juntes, tenen un nivell de compenetració que afavoreix l’obra. S’hi afegeixen Pablo Lammers, en Manel, el xicot de la Berta, discret, amb uns quants problemes de dicció, i Sergio Matamala, que és Gorka, l’amic d’en Manel. Habitualment actua en castellà i Burundanga no és cap excepció. Es dóna la circumstància que encaixa amb el seu personatge. Hi manca encara Carles Canut, que aporta experiència i solidesa, contrapunt còmic que ho arrodoneix tot plegat segellant la fi d’ETA. En definitiva, un bon entreteniment.