Saltar al contenido.

Terrorisme assortits. (com en una caixa de galetes.). 2006

Pieza breve.

3 P
3 M


EPIDÈMIA.

ELENA

Tinc vintiquatre anys. En porto més de set tancada a casa. Des que van descobrir que tenia una malaltia degenerativa nova, no surto de casa. M’hi tenen tancada. Tancada a casa i tancada a l’habitació. L’habitació està forrada de mesures de seguretat. Perquè jo no marxi i perquè ningú hi entri. Als meus pares els deu haver fotut bastant, tenir una filla amb una malaltia degenerativa nova. La malaltia es pot contagiar fàcilment. Per això no em deixen sortir.

Fa temps vaig llegir que hi havia nens tancats en bombolles. En habitacions de vidre perquè tenien poques defenses. Si sortissin podrien morir. No és el meu cas. Jo podria sortir i no em passaria res que no m’hagi passat.

El meu nom és Elena Serra i és el mateix nom que té la malaltia que pateixo. La síndrome d’Elena Serra. Ningú més al món ha patit aquesta malaltia. Ni tant sols una de semblant. Per això estic tancada a la meva habitació. Si sortís, més gent podria patir la malaltia. La síndrome d’Elena Serra.

Els meus pares van començar a perdre interès en el meu cas fa cosa de quatre anys. Tinc vintiquatre anys. Llavors en tenia vint. Començava a ser gran. Pel que deien. I feia tres anys que els metges m’havien dit que moriria aviat. És inevitable que pensi que els metges són uns fills de puta. M’han tancat aquí, a la meva habitació.

Em passo les hores llegint llibres. Però m’acostumen a avorrir els llibres. Miro la tele i jugo a la play. Molts cops estic connectada a Internet. He posat diverses vegades al google el nom de la meva malaltia: Síndrome d’Elena Serra. No en surt res. M’emprenya, perquè he vist que altres malalties tenen moltes pàgines al respecte. Tenen fòrums d’opinió. I algunes tenen pàgines per xatejar. Síndrome de Tourette. Síndrome de Down. Síndrome

de Stickler. I, fins i tot, síndrome de Moebius. Que és d’uns que no tenen expressió a la cara.

La meva és una malaltia molt estranya. Cada any que passa puc moure menys músculs del meu cos. Crec que si volgués sortir de la meva habitació, també em costaria molt. Però tinc una cadira de rodes motoritzada i informatitzada. Me la van regalar gràcies a un programa del govern. Els meus pares van haver de signar que no parlarien amb ningú de la meva malaltia. La malaltia que porta el meu nom. Alguns dels seus coneguts, alguns dels seus amics creuen que estic morta. Els meus pares no ho han desmentit. Ja els està bé. Menys preguntes.

Primer vaig ser optimista. Sempre havia estat optimista. Fins els disset anys sempre havia estat optimista. Tenia una amiga que es diu Flora i amb qui anàvem a comprar cada dissabte. Quan tenia disset anys feia això. Perquè podia sortir de casa. I els meus pares em deixaven sortir. Ara no. Si intento sortir, saltarà l’alarma. Hi ha dues persones relacionades amb no sé què militar que contestarien a l’alarma. Vindrien i ho tancarien tot, i si intentés sortir, m’haurien de disparar.

Només fent una escopinada, puc contagiar algú. No puc moure’m gaire perquè vaig en una cadira motoritzada i informatitzada. Afortunadament, aquesta cadira no la controlen ells. Ni els meus pares. Ni els militars. Ni els metges. Ni el govern. Per un bé a la humanitat, no puc sortir de la meva habitació. I haig d’esperar que un dia d’aquests no em quedin músculs ni cèl·lules per ser consumides i mori.

Però avui he descobert que han deixat l’alarma desconnectada. No els havia passat mai, que jo sàpiga. Però fa mesos que m’hi fixo. Els he pogut distreure. Sé que estaran fora tot el dia. Tots miren de passar el dia a fora, si no, m’han de donar conversa.

Agafaré la meva cadira. Encara em queden unes poques forces i sortiré. Tinc ganes que la meva malaltia sigui coneguda. És una malaltia que porta el

meu nom. Síndrome d’Elena Serra. Si surto i escupo a suficient gent, passarà. Aquests faran un petó a una persona que estimin o potser esternudaran sobre una altra que no coneguin. Aviat la meva malaltia la tindrà força gent i sabran que existeixo.

SALARI.

MARINA

En aquest moments estic cobrant dos coma un euros l’hora. Em dic Marina i cobro un salari de merda. Malgrat tot, faig jornada completa i partida. I això m’ocupa tot el dia. En total, cobro un trescentsseixanta euros al mes. Això no em serveix per pagar res. Ho guardo.

Afortunadament, els meus avis tenien un pis d’uns cent metres quadrats. Com que som tres néts, el van dividir en tres. Jo en tinc una part. Dóna al carrer, això m’agrada. Els altres dos són cosins per part de mare. No em faig gaire amb ells. Són dissenyadors. Els dos.

Treballo en una empresa farmacèutica. M’encarrego de subministrar els fàrmacs en fase de prova als voluntaris que se sotmeten al tractament. Ells cobren més que jo. Però ningú els assegura que visquin tant com la mitjana de la població. Cobro un salari de merda perquè diuen que estic en pràctiques. Algú va decidir que es necessitaven més de dos anys per aprendre a donar un parell de pastilles a un idiota. Aquesta és la meva feina: dono pastilles a idiotes. Em fa l’efecte que després de practicar més de dos anys, sóc, el que es podria dir, una experta en el subministrament de fàrmacs de prova. Ho posaré al meu currículum.

Tinc aquesta feina perquè espero treballar del que he estudiat. He estudiat medicina. Primer vaig pensar que estudiant medicina podria fer alguna cosa per la gent. Després vaig pensar que, les persones que dissenyen els estands i les campanyes de màrqueting del saló de l’ensenyament, deuen ser uns fills de puta. Tinc una germana petita. El dia que hagi de triar quina carrera ha de fer, serà el dia que la convidaré a buidar una caixa d’ampolles de whisky.

He preguntat en força ocasions al meu cap, les meves possibilitats d’ascens. Ell em diu que no es cosa seva.

Que ho ha de parlar amb el seu cap. Després, passats uns dies, em diu que el seu cap ho hauria de consultar amb el director de departament, que a la vegada ho hauria de consultar a recursos humans. Tots em diuen que no està a les seves mans. Això ho decideixen els de dalt. Diuen.

A dalt no hi ha mai ningú. Perquè si un és de dalt, no li cal anar a l’oficina. Simplement es mira els mails des de casa.

Porto dos anys cobrant trescentsseixanta euros al mes. Això significa un total de nou mil trescentsseixanta euros, aproximadament. No he gastat res. No pago lloguer. El menjar i els productes de neteja i higiene els agafo de casa els meus pares cada divendres. No he gastat absolutament res. No surto. Si surto no sopo, ni bec ni compro cocaïna. Ho he estalviat tot. I ara tinc al banc uns nou mil cinccents euros si contem els interessos.

Amb els cinccents euros he comprat un cotxe de segona mà. Un renault dinou de fa dotze anys. De gasolina. Gasta molt. És de color negre i té radiocasset incorporat.

Amb els altres noumil euros vaig decidir comprar- me una generador de pols electromagnètic. És una aparell que he pogut comprar a l’ebay. Pensava que hauria de comprar-lo al mercat negre. Vaig mirar a l’ebay, i algú venia un generador de pols electromagnètic. És un aparell auster, modest. Però per aquest preu és una autèntica meravella.

Quan veia la guerra de golf per la televisió, em va fascinar l’atac del pols electromagnètic. Amb una descàrrega del pols, es poden aconseguir danys irreparables en infraestructures i aparells que utilitzin sistemes electrònics. És a dir, es carrega tots els fotut ordinadors i les torradores de pa.

Aquest aparell és gros. El guardo al maleter del meu renault dinou. I aquesta setmana em passejaré per tota la zona empresarial de la ciutat amb la intenció

de destruir tots els aparells electrònics que pugui. Espero danyar tots els arxius informàtics de les empreses de la ciutat. Començaré per l’empresa farmacèutica que va tenir el detall de convidar-me a formar part del seu equip. Això causarà milions de pèrdues. A mi m’haurà costat dos anys de feina.

Després, agafaré el cotxe i me n’aniré del país. La meva intenció és arribar fins a l’Índia. A l’Índia, un sou de trescentsseixanta euros, és un salari considerable. Aquí, és un salari de merda.

MAIG DEL SEIXANTAVUIT

ESTHER

Els meus pares van ser al maig de seixantavuit. Cada dia, quan es lleven a les vuit del matí, els ho sento dir: vam ser al maig del seixantavuit. Ho diuen cada dia. Ho repeteixen. Tenen un parell o tres anècdotes que van explicant als sopars. Sempre són les mateixes. Em dic Esther i tinc vintitisis anys. I ja fa vintisis anys que sento als meus pares dir que van estar al maig de seixantavuit.

Com bé indica la meva edat, jo no vaig ser al maig del seixantavuit. Tampoc vaig córrer davant dels grisos. Els meus pares m’ho retreuen. Em diuen que ho hauria d’haver viscut per saber què era la repressió. No ho entenc. Els meus pares ara tenen amics amb els qui van a sopar a restaurants cars. Dissenyats amb l’estètica del maig del seixantavuit.

De més jove, tenia curiositat. Veia que els meus pares havien estat un herois. Ells havien lluitat per canviar les coses. Ells havien estat al maig del seixantavuit. Però ara n’estic fins els collons. Els meus pares només parlen d’ells. I quan volen parlar amb mi, em diuen que jo no faig res. Que els joves d’ara no fem res. Que mira els de frança com es manifesten contra la precarietat laboral. És com el maig de seixantavuit, això.

El meu pare treballa a l’ajuntament i la meva mare dirigeix un centre cívic. Són funcionaris de sempre. Des que va morir franco. Ells es van fer funcionaris. Deien que per canviar les coses des de dins. Deien. Ara van a sopar i es compren llibres i revistes a la Laie, sobre política global i moviments socials. Seuen a un sofà. Llegeixen. Després ho comenten fent un cafè. Això fan.

Conec poca gent i tinc poques possibilitats que prosperi la meva revolució. M’agradaria agafar tota la gent que va córrer davant els grisos. M’agradaria agafar tots els qui van ser al maig del seixantavuit i

tancar-los. Els tancaria en un lloc humit i pudent. Perquè poguessin recordar aquella època daurada de la seva vida. Ho faria perquè és el que ells més deuen desitjar. Suposo.

Amb els meus amics i jo hem creat un exèrcit. L’Exèrcit d’alliberament juvenil. EAJ. Anirem a les presentacions de llibres de la Rosa Montero. Als recitals del Serrat i el Lluís Llach. I, fins i tot, els del Paco Ibáñez. Anirem als recitals de poesia del Cassassas. A les portes de les ràdios. I al cicles retrospectiva de la filmoteca sobre la Nouvelle Vague. I agafarem a tots els que tinguin entre cinquanta i seixanta anys i els fotrem dins una furgoneta. Ens hem comprat una furgoneta per la ocasió. Una furgoneta revolucionaria.

Pot semblar que hem d’atrapar a moltes persones. No és veritat. No són tants. Però es mouen molt i van a moltes tertúlies. Tenim una masia d’uns trescents metres quadrats. Lluny d’aquí. Lluny de Barcelona. No puc dir on és. Els tindrem allà tancats i els donarem menús del McDonald’s per sopar. Això els distraurà.

Llavors hi haurà silenci. Durant unes setmanes. Sense cap motiu aparent, hi haurà silenci. Ningú els trobarà a faltar. I ningú sabrà perquè tot està tan calmat. Llavors anunciarem als joves, anunciarem als de la nostre edat que: “els que van córrer davant dels grisos i van ser al maig del seixantavuit estan callats”. Podrem anar fer una copeta i parlar tranquilament. Sense gent torracollons aprop.

Els meus amics i jo, estem preparats. Hem pintat la furgoneta de color negre amb una ratlla vermella. Com si fos la furgoneta de l’equipo A. Un d’ells ha preparat entrepans per tota la jornada. De pernil i formatge. Un altre serà l’encarregat de portar les cordes i les cintes americanes. També portarem quintos i mitjanes per refrescar.

Els durem a la masia. Com si fos el port aventura de la repressió. Allà, els apallisarem. Perquè gaudeixin

de la nostàlgia. Dels temps passats. I si algun d’ells li ve de gust, potser el farem passar pel “garrote vil”. Suposo que s’anomenava així.

Els meus amics i jo tenim disponibilitat horaria. Farem tot el que faci falta pels pares de la nostra democràcia. Estem segurs que ells també ens van donar el millor de si mateixos.

Textos breus radiofònics per ÀREAtangent i COMRàdio

AGENCIA

Mar Montávez – Playwrights Agent

C/Arlabán Nº7, 5º – Oficina 54
28014 Madrid. Spain
0034 – 91 429 21 21
marmontavez@deartecheagency.com