Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és una de les dramaturgues de l’actual generació que millor incideix en el teatre de la quotidianitat. Les dosis de sensibilitat i ironia ja exposades a La nostra champions particular, en què posava l’accent en els problemes d’una jove parella pressionada pel seu entorn, s’han incrementat a Consell familiar, un muntatge dirigit amb gran èxit per un còmplice com Jordi Casanovas i que estarà a la Sala Beckett fins al 4 de gener.
L’obra torna a insistir en l’univers d’una família, en aquest cas consolidada, que decideix instaurar un règim democràtic a casa reproduint les normes i les lleis pròpies d’un parlament. Cada quatre anys s’elegeix un president seguint unes estrictes bases electorals i de convivència, i també existeix una hisenda pròpia que administra els recursos de què disposen. El missatge inequívoc és que la fórmula d’un estat és traslladable al microcosmos familiar o, si ho preferiu, que aquest és un reflex de l’estructura social existent.
El plantejament d’aquesta comèdia podria fàcilment estavellar-se sense una escriptura tan enginyosa, àgil i amb un disseny tan precís dels personatges, magníficament interpretats pel repartiment. Clemente, amb la col·laboració de la mesurada direcció de Casanovas, desenvolupa el crescendo d’una intriga adornada amb oportuns gags, rèpliques divertides i un final molt sorprenent.DISSIDÈNCIA FILIAL / Tot va aparentment bé a la casa, fins que la filla, l’Aina (impulsiva i contundent Georgina Latre), intenta canviar el sistema i es produeix una convulsió de conseqüències imprevisibles. El seu manipulat germà Roc (Pep Ambrós) i els pares (un convincent Pere Ventura i una sempre sensible i encertada Lluïsa Castell) s’afanyen a defensar les seves posicions enfront de la dissidència. Un cinquè element (l’ alemany Mark Rius, el nòvio de la noia) entrarà en joc per donar més interès a la trama.  La trepidant obra ofereix sorpreses contínues i és, sens dubte, una bona recomanació per a les immediates festes de Nadal. Sobretot després que la mateixa Beckett hagi decidit oferir una interessant i estalviadora oferta si es presenta a taquilla el llibre de família. El riure hi està assegurat.

 Bon humor en un text de Clemente que Jordi Casanovas dirigeix amb habilitat 

A veure: qui de vosaltres reclama el dret a decidir? Fixem-nos en l’exemple que ens donen els Solé-Ametller a la seva llar, aquesta que es regeix per uns principis teòricament molt democràtics, tot i que, en el fons, no deixin de mostrar-nos de forma simpàtica la pitjor cara (i la més manipuladora) de la democràcia. Què es fa en aquesta llar quan algun dels fills díscols amenaça d’optar per la independència? Doncs fer el que faria un govern centralista intel·ligent: oferir a qui planteja la possibilitat d’independitzar-se unes cotes de poder que fins ara li eren negades. Qualsevol cosa abans que arribar al cisma. I és que l’esperit fundador del clan Solé-Ametller és d’un centralisme paternalista (i mai més ben dit, si tenim en compte que aquí governa un pare-president de debò) del tot inqüestionable. I això, traduït a termes domèstics, vol dir també que, si veus que el teu fill o la teva filla comença a formalitzar una mica massa el seu vincle amb un agent exterior, el que cal és intentar convertir aquest element extern en un dels teus abans que no sigui massa tard. Els Solé-Ametller són els protagonistes de la molt democràtica i notablement eixerida comèdia familiar de Cristina Clemente amb la qual, i durant unes setmanes, la Sala Beckett s’omple de vibracions FlyHard, ara que, casualment, la FlyHard viu el seu propi cisma intern. S’hauria pogut evitar aquest cisma, si s’haguessin aplicat al funcionament de la sala uns principis similars als que aplica aquesta família? Això mai no ho sabrem. Però si fem cas a les nostres pitjors sospites, confirmades amb bon humor pel text de Clemente que Jordi Casanovas dirigeix amb habilitat i bon ritme, hi ha coses que no tenen remei. I vicis polítics públics que ens escandalitzen molt, però que sovint no són altra cosa que un mirall dels vicis polítics privats que donem per bons quan ens movem a petita escala. Encara que la comèdia de Clemente (aquesta comèdia amable i apta per a totes les edats que la Beckett convida a anar a veure en família) no pretengui ficar-nos la inquietud al cos, és evident que algunes de les conclusions a què arriba podrien resultar força inquietants, si el tàndem responsable de l’espectacle hagués volgut tirar per aquest camí. En qualsevol cas, a Clemente no li cal abonar-se en la mordacitat per oferir-nos una ben confeccionada metàfora parlamentària en què a cada pas ensopeguem amb situacions que ens resulten ridículament extrapolables, incloent-hi la inevitable referència al veritable principi rector de tota democràcia formal: és l’economia, estúpids! Al text de Clemente li sobra l’intent d’explicar de forma seriosa les experiències traumàtiques que han donat lloc al sistema polític pel qual es guia el clan. I a la direcció de Casanovas li manca haver afinat una mica més a l’hora de dibuixar el perfil interpretatiu dels dos nois de la casa. Però el cert és que la un xic fallida democràcia amb rampells dictatorials dels Solé-Ametller reuneix amb eficàcia suficients arguments escènics sòlidament divertits per merèixer per part vostra un vot de confiança.

 Tots els defectes del sistema s’acaben reproduint a petita escala 

El menjador de família classe mitjana necessita sens dubte un rentat de cara, però la taula serveix per una mica més que compartir menjars i sopars. És el lloc on es diposita l’urna on els components del Consell familiar decideixen qui portarà les regnes de la casa durant els propis quatre anys. Mariona i Ramón, els pares, van voler que la democràcia governés també el seu espai domèstic: de la intendència i els torns de neteja, fins als aspectes més íntims de la convivència. Cada despesa ha de ser justificat i cada decisió personal contrastada en els seus pros i contres pel Consell familiar.
Cristina Clemente (Barcelona, 1977) trasllada el llenguatge de la política pública a la vida privada. Com funcionaria una família si es regís per una Carta Magna repleta de consideracions i disposicions? Després d’haver compartit l’escriptura d’una obra de teatre amb alumnes d’ESO, l’autora ens demostra que no existeix diferències entre elmacroi el micro. Tots els defectes del sistema s’acaben reproduint a petita escala. En la família de l’obra acabarà imposant-se el factor econòmic que encarna el nuvi alemany de la filla que pretenia substituir al pare en la presidència. Serà un personatge aliè als gens, com succeeix avui a Espanya amb l’Alemanya hegemònica en la UE, qui acabi decidint el nostre futur. A més de plantejar l’obsolescència que determinades estructures polítiques suposen per a les joves generacions aquest Consell familiar deixa sobre la taula altres possibles reflexions: com el llenguatge de la política acaba pervertint tot pensament original i com les deficiències de les estructures de poder es reprodueixen fins a l’àtom. El centralisme de Madrid que denuncia el nacionalisme català, no seria per ventura substituït per un centralisme barceloní en una Catalunya independent?
Si una de les funcions del teatre és interpel·lar al públic per promoure la reflexió i la pedagogia, Consell familiar compleix aquests objectius. L’atinada direcció de Jordi Casanovas evita que l’atractiva arrencada de l’obra no quedi encallada en l’anècdota que s’estira com xiclet fins a perdre la seva efectivitat. Conjurat tal perill, votem sí a la proposta

 Clemente propone un juego oportuno, hábil y tremendamente divertido 

Qué difícil hablar sobre una obra sin poder decir nada de ella. Y quééé rabia además en este caso, porque la verdad es que lo que más apetece a la salida de Consell familiar es contar como mínimo la idea en la que se basa: una familia sigue las reglas de la democracia en su hogar, legisladas y aplicadas por los padres cuando se casaron; ahora, con los hijos ya mayores de edad, la estructura familiar se tambalea y entra en crisis; la hija cuestiona el sistema y pide elecciones anticipadas. Hasta ahí, y ya es mucho. De hecho los espectadores de este montaje deberían acudir a la Beckett sin saber nada de nada para poder ir descubriendo el juego de Cristina Clemente, la autora, según se va desgranando; un juego oportuno, hábil y tremendamente divertido. La idea de trasladar el parlamento al salón de los Solé-Ametller no se queda ahí sino que evoluciona formidablemente hasta enlazar la política familiar con la actualidad política del país en un giro final buenísimo que desenmascara el mecanismo del juego.
El proceso de escritura de la obra formó parte de un proyecto de creadores en residencia en los institutos de Barcelona impulsado por el Instituto de Cultura de Barcelona y el Consorcio de Educación; Clemente compartió la creación de Consell familiar con alumnos de secundaria del instituto Príncep de Girona durante el curso 2012-2013, una iniciativa estupenda para que los adolescentes entren en contacto con la creación contemporánea. Con este montaje, en concreto, las carcajadas están aseguradas. Y es que está dirigido por Jordi Casanovas con gran complicidad, diría, con la autora. Los cinco intérpretes están en estado de gracia.
Habrá que ver si el éxito de esta alianza CC (Clemente-Casanovas) repercute en la escena teatral barcelonesa ahora que él ha dejado la dirección artística de la sala Flyhard «por desavenencias insalvables con el resto de los socios».

 Bona escriptura, excel.lent direcció, interpretació esplèndida 

Finalista en el primer Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta del 2011,La nostra Cham
pions particular de Cristina Clemente (Barcelona, 1977) va demostrar una afinada sensibilitat de l’autora per navegar confortablement pel mar, no sempre encalmat, de l’univers familiar. La comèdia, que ara fa un any es representava al teatre Gaudí amb una considerable acceptació, se centrava en les preocupacions d’una jove parella, per culpa de la pressió que hi exercia l’entorn familiar i social, instant-la a tenir descendència. Hi havia, doncs, de fons, una nova família que s’estaria formant, amb tot d’especulacions de futur, jovialment compartides pel públic. A Consell familiar, en canvi, la dramaturga ens mostra una família ja molt rodada de pare, mare i dos fills que un bon (?) dia va decidir adoptar un règim de vida suposadament democràtic, amb eleccions a la presidència del grup cada quatre anys, amb una estricta reglamentació electoral, normes precises de convivència, drets de l’oposició, etcètera.
La gràcia de la comèdia rau, naturalment, en la seriositat amb què els quatre personatges, més el sobrevingut pretendent de la filla –Aina, es diu, com la noia de la Champions–, viuen l’estrafolari invent convivencial proposat per Clemente. La fe en el sistema, el rigor reglamentista adoptat i acceptat per la família, és a dir, la convenció o artifici fenomenal de la història, només es pot aguantar per una sòlida arquitectura tripolar: per l’enginy i la bona escriptura de la dramaturga, per l’excel·lent direcció de Jordi Casanovas i per la interpretació esplèndida de quasi tot el repartiment. Sota aquest potent paraigua protector, l’espectador pot acceptar les tones d’ingenuïtat que suporta l’anècdota i agrair les rialles que provoquen els incidents, encerts i fracassos dels líders del fantàstic règim politicoparental.
A Jordi Casanovas no se li escapa cap gest, cap moviment inadequat del intèrprets, de manera que podem assistir a unes actuacions impecables: de Lluïsa Castell, una mare de família entusiasta i assenyada, amb una varietat de matisos senzillament exuberant; de Georgina Latre, jove actriu, d’una seguretat admirable, com la filla combativa i convincent, i de Pere Ventura, el pare, actor que exhibeix magnífics recursos que aconsellarien veure’l més sovint pels escenaris. En papers més discrets, actuen Pep Ambrós, el fill, molt vehement i a estones potser massa indignat, i Marc Rius, l’enamorat de la filla, disciplinat i complidor. Tancada una hora i mitja en un únic espai domèstic, Casanovas aconsegueix que la comèdia tingui el ritme àgil i trepidant propi d’uns esdeveniments que demanen ser devorats sense que un hagi de reflexionar-hi gens.